Cantar i Contar: Botifarra, Terol i Cucarella

 

 



Comentaris tancats a Cantar i Contar: Botifarra, Terol i Cucarella

Xàtiva ciutat de cine(s)




Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4

 XÀTIVA,
CIUTAT DE CINE(S)

 


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

–Estava el Violeta, en la baixada de
l’Estació, on tenia Borredà el taller. I El cine Verano, que també estava en la
baixada de l’Estació, a l’altra banda del Violeta. Era un antic molí d’arròs.
Eren cines d’estiu. Després va vindre el Terrassa Alameda, enfront del cine
Avenida. A la plaça de bous també feien cine a l’estiu.

–I no vos oblideu del cine Vernissa… La
gent que vivíem a la placeta (de Sant Joan) agarràvem les cadires, agarràvem el
sopar i, au, cap al cine… Portàvem les cadires de casa, i alguns hamaques…
El Vernissa era un cine de barri (el Raval). Al Vernissa també feien escola. A
l’estiu, cine; durant l’any, escola.

–L’Espanyoleto estava on estava el
Catòlic que déiem (dalt del dipòsit de les aigües potables). D’aquell cine
recorde que tenia moltes puces. Però, en canvi, en el Setabense no recorde
puces… Entraves per un passadís fondo i, al final, allí estava.

–També estava el Gran Teatro, que estava en
Sant Domènec. Allí es feien les presentacions falleres, anava Antonio Machín,
Juanita Reina…, tots els que s’estilaven aleshores. I mos esperàvem a vore
tots els que entraven… Entraven per una porteta que hi havia al costat de la
taquilla. I com no teníem diners per a vore’ls, mos quedàvem allí, i déiem: Ai,
que hem vist Antonio Machín, hem vist Juanita Reina…!

 

Caraba

–Hi havia una oferta que es deia
“caraba”. El dia que hi havia “caraba” el cine valia més barat i et feien dos
pel·lícules “bones”, i solia ser dijous. La gent, els dijous feia: “Hui caraba!”.
(Ningú no sap quin és l’origen d’aquesta
paraula).

 

Paradetes
i acomodadors

–La Taengua es posava en el Setabense, i el coixo…

-I no hi havia la Corruquera?

–Venien cacaus i tramussos…

-La Corruquera solia posar-se en l’Espanyoleto.

–El Rosquillero en l’Avenida…

–I margallons? On venien els margallons?

–A la porta del Setabense.

–I lledons! Estàvem en el cine,
tranquil·lament, i de seguida senties: pam!

–A cine Gregorio els van prohibir, però
els xiquets se’ls clavaven en les butxaques. Prohibiren entrar canuts i lledons
perquè era un “escándalo”. Xicolate, que m’han pegat! I anava Xicolate: “Qui ha
sigut?”. Xicolate era l’acomodador del Gregorio.

–I el Gato del Teatro, Luján en
l’Espanyoleto…

 

Del
cine mut al sonor, del blanc i negre al color

–Abans de la guerra, anàvem a catecisme a
Sant Agustí. A continuació, entràvem en una sala molt gran que hi havia en
l’Ajuntament vell i allí feien cine mut. I en el que després va ser el
Taquígraf Martí, també hi havia una sala. Mantinc encara la sensació de calor
que passàvem allí…

–Recorde l’impacte que em va fer sentir
per primera vegada el cine sonor, i el color. En el Teatro feien una pel·lícula
sobre el músic Chopin, que era tuberculós. Estava tocant i va patir un accès de
sang sobre el piano… Vaig haver d’anar-me’n al labavo del mareig que em va
causar vore aquella sang.

 

“Besito
final”

–A l’Espanyoleto recorde que, pujant els
escalons, hi havia uns foradets, i per ací miràvem el cine. Mos esperàvem a la
porta perquè mos deixaren entraren a última hora, per a vore el “besito final”.
Era un bes molt cast…

Censura
eclesiástica

–Hi va haver una època en què primer
havíem de passar per l’església per saber quines pel·lícules podíem vore.

–En Sant Agustí posaven lletreret, i en la Mercè…

1.- Niños hasta 14 años

2.-Jóvenes de 14 a 21 años

3.- Mayores, de 21 años en adelante.

3R.- Mayores con reparos.

4.- Gravemente peligrosa

–Pel·lícules “gravemente peligrosas”: Gilda, La mujer marcada

 

 

 

Corrucos
d’a gallet, caputxos de dos quinzets i pel·lícules de “relieve”

–A la porta de cine Gregorio hi havia un
home que duia una barqueta pintada de roig…

–Camises, li deien.

–Camises, sí… Agarrava un caputxo de
paper i un poquet d’açò, un poquet d’allò, i un corruco de regal!

–N’hi havia qui portava quatre gallets…

–Ací baix (carrer Botigues) hi havia una
sucreria que feia corrucos.

–Què és un gallet?

-Un gallet són cinc cèntims de pesseta.

–Quatre gallets, vint cèntims.

–I dos quinzets, cinquanta cèntims.

–Se’n recordeu del cine de “relieve”?

–Mos donaven unes ulleres de cartó!

–En van fer al cine Violeta… Una d’indios, per cert.

 

Dimarts
“fémina” i els nóvios no poden fer-se carantoines 

–En la postguerra, primer anàvem al
catecisme als “padres” i allí et donaven una entrada com a que havies anat, i
amb això entraves al cine Gregorio.

–Hi havies moltes normes en el Gregorio.
Una deia “Aunque la sala quede a oscuras para la projección, Dios te ve”.

–I la dècima de Calderón! “Cuentan de un
sabio que un dia…”

–I amb el nòvio no podies fer carantoines,
perquè de seguida venia Xicolate: Eh! Eh!

–També estaven els dies “Fémina”. Cada
xic podia entrar una xica de bades. Era els dimarts.

–Hui els cines han tancat tots. Hi ha
tanta tele…

 

 

Cartells
de cine

–Se’n posaven en la Drogueria el Barco
(carrer Botigues).

–En la plaça de Sant Jaume també.

–Eren com ara pissarres. I grans, perquè
foren visibles. Hi havia gent que tenia mà i feia uns dibuixos… Jo recorde al
gendre de Denteta el pregoner, que treballava en la impremta Marbau, ell solia
pintar les pissarres.

–També hi havia els cartells a color que
venien de “la casa”.

–Per a l’estrena es posava el cartell a
tot color, d’imprempta, i per a les reestrenes s’usaven les pissarres.

 

 

Anar
a vore quadrets al Setabense

–A la porta d’alguns cines, com ara el
Setabense, posaven quadrets, fotogrames de les pel·lícules, i anàvem a vore’ls.

–L’amo del Setabense era Canina, però el
regentava Verema, que vivia on és ara el bar Capritxos. Al costat era
Senabre…

–Quan enderrocaren el Setabense vaig dur
els meus fills allí i els vaig dir: Mireu açò que estan tirant, que és
històric. Hi havia una maroma, que si aquella maroma arriba a soltar-se mos
mata, mos degolla a tots. Estàvem allí on estava el quiosquet. Hi havia un
tractor, una màquina d’estes fortes, i amb una maroma tombaren la fatxà. Tenia unes vidrieres precioses,
aixina en arc…Els ho vaig dir als meus fills: Mireu açò que és històric, i un
dia ho recordareu… Quan enderrocaren el Setabense…

 

I
al final, l’himne i braç en alt

–Quan es va acabar la guerra, al final de
la pel·lícula, el del piano, o en disco, es posava a tocar l’himne d’Espanya i
tots mos havíem de plantar i posar el braç en alt. I què passava? Que molts se
n’eixien abans… En l’Espanyoleto encara hi havia piano després de la  guerra, però no tenien per a posar discos. El
piano no acompanyava les pel·lícules, estava només per a tocar l’himne. I en el
camp de futbol també ho feien, això.

 

Per
dos quinzets t’omplien les butxaques de cacau

–Caquis!

–Caquis?

–Cacaus i tramussos.

–Pomes confitades.

–Pastilles de llet de burra!

–Magnèsia i extracte.

–Extracte és el puromoro.

–I xufes a remulla.

–Panfígols.

–Hi havia un home que es posava en la Baixada de l’Estació que
amb dos quinzets t’omplia les butxaques de cacau…

–Dos quinzets era molt… Jo, com a molt,
un xavo.

–Papes…

-Del Papero!

–També menjàvem taronges mandarines, i
els xiquets que entràvem a cine féiem una oloreta…

–Per tot això es va prohibir menjar
pipes, cacaus…

–Hi havia sobretot muntonades de pipes.
Eren unes paradetes sobre cavallets: cacau, tramús, regalíssia, margallons,
deprés vingueren les pomes confitades…

–Mullàvem l’extracte en la magnèsia.

–La magnèsia no és un laxant?

–I margallons.

–La gent se n’anava a la serra i agarrava
margallons, els pelaven allí i lo que és el coret del margalló és boníssim. I
quan eixia una fillola això era, des del principi fins al final, tendret
tendret. És com si fóra l’encisam, el copet.

–Hi havia quatre parades davant del
Setabense. Eren quatre.

-On més n’hi havia!

–La més important era la de Taengua.

–A eixa dona li mataren el marit (en la postguerra).

 

 Foto: Baixada de l’estació. A la dreta, el cine Verano

 

L’Avenida
d’empisaren amb soquets de tarongers gelats

–Açò li ho sentit jo anomenar al tio
Eugenio. L’any 57 va haver una gelada molt gran. Se’n recordeu?

–El dia de la Candelària, el dia 2 de
febrer.

–Es van haver de tallar moltes soques de
taronger, de peu bord que deien abans, i diu que feren tot el piso del cine Avenida amb les soques,
que eres soques molt antigues… Pot ser això?

–Sí, perquè vaig estar jo en la serreria
Tudela, que mon pare treballava allí, i feien taquets com si foren adoquins, i
el piso de l’Avenida era tot de soquetes d’eixes… Eren de peu de mandarí
bord.

–El cine Avenina podríem dir que era un
dels cines “moderns”…

–En eixe cine recorde jo que feren Los Diez Mandamientos, en els anys 50.

–En el solar del costat també feien cine
d’estiu.

 

No
hi ha dona més guapa que Imperio Argentina

–Una anècdota de m’agüela. M’agüela tenia
nou o deu fills, i no havia anat mai al cine. Un dia m’agüelo li va dir d’anar
a vore que és el cine. Anaren a vore Nobleza
baturra,
d’Imperio Argentina. I diu que arriba allí, al cine, i veu Imperio
Argentina i va eixir enamorada. Ai, quina dona més guapa! I com se’n van tots
els hòmens darrere d’ella! Ja no va tornar mai més al cine, però sempre mos ho
contava: en la vida he vist una dona mé guapa que Imperio Argentina.

 

 

 

Xicolate
en el cine Gregòrio

–Una anècdota del cine Gregòrio és que
quan els treballadors de la fàbrica de paper feren un viatge a Roma. I ho van
gravar. I a tots els xiquet, com a nodo, mos van passar el viatge a Roma. I
quan vérem a Xicolate (l’aposentador), cridàrem tots: Xicolate! Xicolate! Una
crits… I l’home estava allí. I tenia un mal geni…

–Per què li deien Xicolate?

-Perquè era molt negre, molt moreno. Vivia
en el Raval.


Calefacció
i competència

–A l’Espanyoleto passaves la mà per la
paret i te la banyava.

–Allí feia un fred que pelava.

–Era el més barat de tots.

–En el Teatro posaren una estufa de
llenya davant de l’escenari…

–I en els cartells posava: “Hay calefacción”.

–En una propaganda vaig llegir: “Estreno antes en Játiva que en Valencia”.

–Hi havia molta competència.

–I cada cine valia un preu.

–El Teatro era més car.

–Lo més car era butaca, i general, que li
déiem el galliner, lo més barat. General, amfiteatro i platea.

–Recorde que un dia estava en el galliner
del Teatro, i feien Los Hermanos Marx en
el Oeste
, i quan deien allò de “¡Más
madera es la guerra!”
, allí dalt hi havia cadires soltes que estaven
trencades, i les tiràrem contra la pantalla…

Artistes
de cine que no parpolegen

–I els artistes…?

–Dick Powell.

–Era una gràcia d’home…

–James Gagney, el hombre de las mil caras!

–I Tarzan? Johnny Weissmuller eixe…

-I la mona Xita!

–Diana Dublín.

–Eixa cantava també.

–Sí, era cantant.

–Jo me’n recorde d’Escuela de sirenas.

–D’Esther Williams.

 

El
que diuen ara sex-símbols, els actors i actrius que eren desitjats o imitats,
quina repercussió tenien en la gent
?

–Allò era “las mujeres fatales”.

–Sí, la “mujer fatal”.

–Mae West, Merle Oberon…

–La Marlene Dietrich…

-Mon pare deia: són molt guapes totes,
però no parpolegen. Que volia dir que les veies allà però no podies tocar-les.

–I els còmics? Harold Lloyd, el Gordo i
el Flaco, Bud Abott i Lou Cotello… I Charlot!

–I Buster Keaton!

El
maquinista de la general

 

Pel·lícules
de plorar, de riure, per episodis, de por… I el xic salva la xica

–I quan feien una de plorar, unes
ploreres agarràvem, allí.

–Quan s’encenien les llums tots eixien
plorant.

–Els mocadors xorraven.

–Els mocadors, quan feien una de Bette
Davis.

–Ah, la Bette Davis!

Las
dos huerfanitas
.

–Una de Susan Hayward: Quiero vivir.

–Ah, sí!: Quiero vivir

Alma
rebelde
també era molt bona.

–Déiem: és molt bonica, és de plorar.

–I les pel·ícules que feien per episodis?
Una setmana en feien una i altra continuava… ¡Fu-Manchú ataca!

Fu-Manchú
ataca
, tres pessetes butaca!

–Mos quedàvem amb la mel en la boca…

El
misterioso doctor Satán

 

Dràcula,
de Bela Lugosi.

El
ladrón de cadáveres

El
ladrón de cadáveres
era com Frankenstein, per a perfeccionar la persona. Hi
havia un armari, que no es veia res, però tocava l’armari i de seguida girava i
abaixava al sótano. Fins que agarrava
la xica i ve el xic a salvar-la…

–I quan anava al salvar-la, tots els
xiquets cridaven: El xic! El xic!

–Al final, eh!, quan estaven matant-la…
El xic! El xic!

–I repicaven amb els peus contra
l’entarimat: El xic! El xic!

–El xic! La xica! El vampiro! La bandida!

–Tan bonico que era el cine…

 

Fofografies:
Arxiu La Veu de
Xàtiva, Arxiu Cuenca, Arxiu Patiño i Arxiu Josep Miquel Palop



1 comentari

Les catalinetes juguen a boletes

 

Aquesta va ser la segona trobada que tinguérem de Xàtiva, memòria viva. La tècnica, però, ens va fer feta i no va quedar enregistrada. Vaig fer-ne un resum d’urgència que vaig penjar a Toni Cucarella en roba de batalla, i val a dir que és un dels posts més llegits d’aquest blog.

LES CATALINETES JUGUEN A BOLETES

A continuació, enganxe unes fotografies del rogle d’una de les sessions.

 

 



Comentaris tancats a Les catalinetes juguen a boletes

Llavar i viure a la plaça de la Bassa

  

Dia de bassa

–Dilluns i dimarts era “dia de bassa”,
que déiem; entre dilluns i dimarts es feia la bugà. La bugà, res de colada: la bugà! I què passava? Com tots
volien llavar el mateix dia s’armaven unes escaramusses que pa’ què: perquè la
pedreta era meua, perquè la roba fes-la tu cap allà… Les convivències, que
són difícils.

*
* *

–El costum era llavar primer lo blanc.
Primer amb clorur. Després va vindre el lleixiu que era més pràctic, i a part
d’això blanquejava més encara. Després llavàvem la roba de color. Perquè de
normal mos en portàvem tota la bugà. Hi havia calcetins que si els deixaves es
quedaven plantats…

–Tota la setmana que els portaven!

–No hi havia tanta roba com hui i no
s’eixugava tan prompte.

–Quan acabaves, te’n tornaves cap a casa
amb una gaveta, que la cadera se t’afonava, i un poal.

–Venien a llavar del carrer Sant Antoni,
de la placeta del Trinquet, de San Cayetano, Viverets… Per allà, totes les
dones anaven carregades de gavetes…

–I des de Santo Domingo, al costat del
Gran Teatre, també baixaven a la bassa a llavar…

*
* *

–Les dones es barallaven per estar en lo
primer, en l’ullet que deien, que és d’on eixia l’aigua més neta. I per agarrar
eixa aigua n’hi havia unes…

–L’últim quadro de la bassa era per a
llavar roba de malalts, i on més runa hi havia. Anava embassant-se el sabó
d’uns i altres. S’embossava i els dissabtes en la nit, llevaven el tapó, per
això la que era baixeta li diuen “tapó de bassa”… I eixe dia anaves més a
gust a llavar. I és l’aigua no donava abast…

–Amb un raspallot netejaven la bassa, que
tenia dos dits de la grassa que feia el sabó… Ací llavàvem i hi havia una
regadoreta per on se n’anava la bromera del sabó. I a vegades s’embossava
perquè alguna se li n’havia anar un calcetí o… i feia tapó. Amb un ferro
treien lo que havia caigut…

–Si et caïa una prenda a l’aigua, ho
tenies clar, si era important…

–La prenda a l’aigua, encara: amb una
canya la podies recuperar…

–Ara, si et cauïa la pastilla de sabó,
havies d’anar mort a per la pastilla… Si tornaves a casa sense ella, ta mare
et matava…

* *
*

–Les paelles s’havien de fregar amb llima
i terreta, i es quedaven com un espill.

 

Casa Joaquín

–I a Casa Joaquín a demanar el blavet. El
blavet se solia posar en una monyiqueta: en un drapet posaves el blavet, el
nugaves i, segons lo que volies de blavet, mullaves la monyiqueta.

 

 

Llavar amb clorur

–També llavàvem amb clorur. El compràvem
a Casa Joaquín…

–El clorur era per a llavar la roba?

–Per a les espardenyes!

–El clorur era com si fóra calç viva. O
com si fóra eixe aspecte. El tiraves a la gaveta i el remenejaves perquè no es
fera ningun grum, i després posàvem la roba. Molta gent, si vivien propet, la
deixaven en remull i en acabant tornaven a rentar-la.

Lleixiu de cendra

–El lleixiu que feien de cendra jo no
l’he conegut. La meua padrina en feia. Però jo no recorde haver-lo gastat.

–Quan jo era xicoteta em duien a la Torre Lloris. A un forn. Jo
veia que entraven les dones i amb un poal de llanda se’n duien la cendra. En
una gaveta d’estany posaven l’aigua i la cendra. I quan la cendra s’assolava
agarraven l’aigua de damunt.

 

Fer sabó

–Es feia amb oli de fregir. El
guardaven.

–És un sabó que no fa sabonera…

–Però neteja molt.

–Neteja però no és com el
Lagarto, que hem gastat quasi sempre, que feia una sabonera…

 

Per què llevaren la bassa

–Jo li trobe un sentit a que la llevaren
[la bassa], perquè era la plaça del Caudillo,
i molta gent discrepava: «La més important i una bassa ahí?». La veritat és
quan vols eixir de la pobrea, i la bassa era sinònim de pobrea… Per això
llevaren la bassa.

Mitja ploma d’Aigua Santa.

–En ma casa (carrer Sants) tenia jo una
font en el patí grandíssima… Mitja ploma: com el meu braç, les vint-i-quatre
hores xorrant…

Aigua de Bellús i Aigua Santa

Al carrer Hostals hi havia aigua de
Bellús. Una fila havia de baixar a la cova, i l’altra venia per dalt,
cavallera… La Bassa
tenia aigua de Bellús, i en el carrer Sants era Aigua Santa. L’aigua de Bellús
era més valorada; l’Aigua Santa no coïa bé.

El tresor del sereno…

–Avemariapuríssima, les onze, serenooo…

–En eixe carrer on hi havia un forn, que
puja cap amunt cap a Sant Agustí [carrer Grau], a la dreta hi havia una casa
que hi havia pisets xicotets, i allí vivia un sereno, un home que era viudo o
fadrinot, no ho sé… A mosatros mos agarrava com si fóra el flautista
d’Hamelín, i mos duia a totes… I mos contava, contes i contes i contes… I
mos deia: veniu a casa. I un dia les quatre o cinc xiquetes anem a sa casa i
mos obri un bagul, d’eixos baixets, i mos quedàrem esbalaïdes… Estava ple de
monedes! De realets. I això era després de la guerra, que llevaren eixes
monedes, i, clar, l’home és que es va quedar amb aquell tresor sense valdre…
sense valdre…

El pintor Josep Guiteras

–Guiteras
vivia al costat de ca ma mare. Era un home solter i tenia molta por a la mort.
A voltes venia a ca m’agüela i estava el foc encès. I li deia: Salvoreta, el
foc no es pot pintar com és. Mira, mira quins colors!


 

 El pintor Josep Guiteras amb Santiago Rusiñol i altres amics a Xàtiva

Cases bones

–Hi ha cases molt bones. La que era de
Gutíerrez, on està ara La Reixa,
la de donya Clodomira, la de Mollà, la de don Ramiro, Enriqueta Company, la de
la “contribució”, la de Beamut, que tenia un viver, la dels caçadors, que havia
sigut l’Ateneu Popular durant la República…
La casa Rubio estava on està ara la pizzeria, i en
l’ambulatori estava la presó… Les més bones eren les de don José Armero i la
de Gutiérrez.

 

L’enginyer
José Armero

–Que tinguérem tots aigua ací en Xàtiva
va ser gràcies a don José Armero, que fa fer els plànols per a fer l’aigua
potable. Ell va, durant la guerra, va fer la defensa de Madrid. En el seu temps
va ser el número 1 de la seua promoció… Va fer els depòsits de l’aigua… No
va voler treballar per a Franco, i treballava per a Portugal. Si va fer algun
projecte ací, no el va voler firmar. Vivia on està Centro Óptico [plaça de
l’Espanyoleto]. Se’n va anar als Estats Units…

–Tenia una casa preciosa, preciosa…
Estava tota xapada pel pany de baix amb taulellets d’Andalusia, portes de
fustes, canzell de ferro amb l’arc, les columnes xapades, al fons, al pati, una
porta…

–La vida de don José és per a tremolar…

La presó:

–Se’n recordeu quan deien:
«¡Centinela, alerta!» «¡Alerta total!» Al director li deien don
Mariano…

 

 

*Participaren en aquesta trobada, entre
d’altres, Lola i Mercedes Montell, Consuelo Garcia, Lola Benet…

*El material gràfic ha estat extret del
llibre Xàtiva, Records d’una època
(1900-1935)
, publicat per la impremta Marbau,  i de llibres de la Fira.

 

 

Comentaris tancats a Llavar i viure a la plaça de la Bassa

Ni rei ni Rus. Xàtiva memòria viva

Ara fa dos anys, a
l’Associació d’Amigues i Amics de CaMot iniciàrem la campanya Ni rei
ni Rus. Xàtiva, memòria viva (1707-2007)
. L’explicació dels motius i dels
objectius els trobareu tot seguit d’aquesta sumària explicació. Al llarg
d’aquest temps, hem realitzat diverses trobades alguna de les quals no podrem
transcriure per culpa d’insalvables contratemps tècnics. De les que hem pogut
fer-ne la transcripció, les anirem penjat en aquest blog, així com les que
farem en un futur.

 

L’any que ve, any 2007, farà tres segles de l’incendi i la
destrucció de Xàtiva per ordre del primer monarca borbó, Felip V. L’any 2007 es
compliran també 12 anys de govern del Partido Popular, 12 anys de govern
d’Alfonso Rus. Dos noms que s’han de vincular per demèrits propis, dos noms
vinculats a la destrucció de Xàtiva. Alfonso Rus ha arrasat la ciutat de Xàtiva
amb la seua política urbanística. Ha devastat l’horta i Bixquert mentre el
nucli antic és víctima de la desídia i l’abandó. Xàtiva ha patit una agressió
que l’ha deixada irreconeixible als ulls dels seus propis habitants, convertida
avui en una ciutat vulgar i sense identitat.

CaMot vol posar el seu gra d’arena per recuperar la memòria
històrica de la ciutat i situar cadascú on es mereix. No anem a enumerar ací
tots els edificis i espais naturals que han desaparegut sota el mandat
d’Alfonso Rus. I no és tampoc la nostra intenció, amb aquesta campanya, ocupar
hores i hores, dies i setmanes denunciant cada nova mostra d’incultura, cada
nova expressió de falta de respecte a la història i al patrimoni cultural de
Xàtiva que perpetraran Alfonso Rus i el seu equip de govern. Seria inútil i
cansat. Preferim deixar aquesta tasca sota la responsabilitat dels partits
polítics de l’oposició.

Nosaltres volem fer una aportació en positiu. Si Felip V
i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la
memòria col·lectiva, nosaltres volem recuperar la història viscuda, la memòria
de la ciutat a través del testimoni viu dels xativins i les xativines, dels
socarrats i les socarrades que estimen aquesta ciutat nostra.

Aquest és l’objectiu de la campanya NI REI NI RUS:
recuperar la memòria de Xàtiva. En els mesos que vindran, per la nostra seu,
casa oberta a tothom de bat a bat, diverses persones de Xàtiva ens oferiran els
detalls de la seua vivència i compartiran amb tothom la seua memòria, que és la
nostra. Volem recuperar a través de la conversació com es treballava, com es
vivien les festes, com estimaven, com patien els socarrats i socarrades, com
disfrutaven, quins personatges avui oblidats habitaven la nostra ciutat, quina
guerra van patir i van sobreviure, quines alegries personals i col·lectives els
van ajudar a tirar avant a pesar de les dificultats… Volen descriure la Xàtiva
de les persones, la Xàtiva de la gent senzilla i popular.

Farem l’oportuna publicitació de cada cita. Escoltarem i
conversarem amb una convidada o convidat i la intervenció serà enregistrada per
fer un arxiu de testimonis orals, una còpia del qual, quan s’acabarà la
campanya (no té data de finalització, i si cal l’allargarem més enllà del 2007),
el lliurarem a l’Arxiu Municipal. Tenim també la intenció de confeccionar una
revista on publicarem aquells fragments més interessants de la intervenció de
cada convidat i convidada, amb fotografies i altre material gràfic de suport.

Hem previst també realitzar exposicions de fotografies
que mostren la gent i els carrers de Xàtiva; fotografies de grup, de festa o de
celebració. Naturalment, la campanya és oberta a totes les persones que vulguen
aportar el seu testimoni per reconstruir la memòria de la ciutat de Xàtiva
durant el segle XX.

A CaMot actuem contra la desmemòria col·lectiva.

 Xàtiva,
maig de 2006

1 comentari

El Bando dels Innocents i l’Aixavegó

A Rafel Blanquer, el Xato,

barber i cronista de la història popular.

Que en glòria estiga.

 

Entre Nadal i Cap d’Any queda una celebració que, a pesar de tenir un origen probablement religiós, té unes característiques ben singulars, clarament transgressores de l’ordre social establit. El dia 28 de desembre, Dia dels Innocents, tots sabem que hem d’anar amb compte que no ens prenguen el pèl, bé si ens demanen diners, si ens ampren qualsevol objecte o si, xarrant xarrant, ens enganxen a l’esquena una llufa o càguila.

Temps arrere sovintejava el costum de nomenar ajuntaments de farsa, amb tot un rastre de personatges que simulaven un nou ordre capgirat que imposava durant aquest dia la seua desficaciada llei. Justament aquesta última tradició va desaparèixer del calendari tradicional de Roglà i Corberà cap a mitjans dels anys cinquanta: El Bando dels Innocents. L’objecte principal d’aquesta festa, a banda de la diversió popular, era recollir diners per a les festes. La vespra del Dia dels Innocents es feia un ban o crida pel poble que advertia que l’endemà tot aniria de cap per avall, tal com declara aquest exemple que recull Alvar Monferrer d’una altra població valenciana[1]:

«Velles i vells, obrigau les orelles

i tota la demés gent

            no tanqueu les celles

            i escolteu el parlament.

Multa per a qui vaja pel sol,

multa per a qui per la sombra vaja,

multa a qui puge al terrat

i multa a qui es quede a casa.

Com ens fan falta diners

i pessetes no en tenim prou,

tots els qui s’alcen demà,

la multa han de pagar.»

El dia 28 de desembre, advertit per tant tot el veïnat que la llei habitual havia estat derogada i les autoritats municipals quedaven en suspens per tot el dia, s’organitzava un ajuntament de farsa que passava casa per casa per fer complir la nova normativa. Aquesta comitiva la formaven, tots ben disfressats per a la comèdia, un Alcalde, un Jutge, un Secretari, un Rector, un Guàrdia Civil i un Escolà que, amb una argelaga lligada a l’esquena, es dedicava a acaçar la faramalla de xiquets que els seguia pertot movent escarot. Quan la comitiva arribava a una casa, la multa era segura. Igual tenia que fóra per tenir una foto de l’endret que del revés, perquè n’hi haguera o no n’hi haguera aigua en els cànters, per tenir les portes juntes, tancades o de bat a bat. L’ajuntament de farsa imposava la multa, sovint desorbitada, i la faena era de l’infractor per anar-la rebaixant, seguint la paròdia amb bon humor, fins que la quantitat a aportar a la capta de les festes estiguera dins d’uns límits acceptables.

L’altre element singular d’aquesta festa era l’aixavegó (o eixavegó). Primer de tot caldrà descriure què és, sobretot ara que ja són poquíssims els qui tenen animals de càrrega o de llaurança en casa i la majoria de nosaltres, de més a més, hem perdut el vocabulari específic dels arreus que els eren particulars.

«AIXAVEGÓ O XAVEGONS. Compostos de quatre barres, cadascuna de les quals rep el nom d’AIXAMUGA o SAMUGA, col.locades sobre l’albarda i l’albardó del burro, i de les quals pengen, a cada costat de l’animal, dues xarxes de cordes de malla molt ampla que serveixen per a traginar palla, arròs, garbes d’herba, melons…»[2]

Amb aquesta peça d’aparellar el burro, es carrejava la gent d’un costat a l’altre del poble, en funció del que tot seguit explicarem. Les xiques fadrines s’amagaven com millor podien per evitar que els fadrins que els tingueren tirat l’ullet no enviaren a buscar-les amb els portadors de l’aixavegó. Però d’on més omplien el sarró els festers era de la juguesca que es creava entre amics i coneguts amb ganes de fer-se la guitza. Un els deia, «Si em porteu en Tal, vos donaré un duro». Els festers de l’aixavegó arribaven on era i li participaven que els donaven un duro per portar-lo. Aleshores aquest els retrucava que els donava sis pessetes si li portaven a qui els havia enviat. I així anaven trafiquejant, fins que un dels litigants es donava i es deixava dur en l’aixavegó; un viatge que, és clar, l’altre havia de pagar als festers.

La festa del Bando dels Innocents ha desaparegut de les poblacions de la Costera on es conservava. Si a Roglà i Corberà va desaparèixer a mitjans dels cinquanta, a Sorió ho va fer durant els anys setanta, quan encara eixien els festers de la població a posar multes als conductors que passaven per la vora del poble.



[1] Les festes de folls, Alvar Monferrer. Consell Valencià de Cultura, València 1996.

[2] Solc antic, solc perdut, Neus Castellano. Acció Cultural del País Valencià, Xàtiva 1995.


[@more@]

Comentaris tancats a El Bando dels Innocents i l’Aixavegó

Versets de les estrenes de Nadal

 

Avui, Dia de Nadal, és el dia de les “estrenes”. Si pel Rei joguets, per Nadal dinerets. Encara és costum visitar la família i rebre l’estrena. Com més llarga serà la família, més diners se’n podran arreplegar. Avui el costum és rònec: felicitació, besades i estrena. Abans, però, si volies cobrar havies de recitar els versets preceptius. Heus-ne ací tres de Xàtiva:

En està mà tinc una pedra,

i en l’altra tinc un cudol;

si no m’estrena li trenque el perol.

     

En està mà tinc un cordell,

en l’altra tinc una veta,

si no m’estrena se’n va a fer la punyeta.

 

Bones festes tingues vostès,

estes i moltes altres,

i els diners que vinguen a les butxaques.

[@more@]

Comentaris tancats a Versets de les estrenes de Nadal

LA RABOSETA I EL CORB DE FESTES AL CEL

 

La Raboseta i el Corb de festes al cel

Puix Senyor, això era i no era, arre burro polseguera, que un dia anava vora riu una raboseta i en això que ataülla un burro mort. A la raboseta se li va fer la boca aigua de pensar en la fartada que pegaria. Però de colp i volta veu que cap allà volava també el corb. La raboseta va i pensa: «Volant volant, el corb arribarà abans que jo i es menjarà el burro. He de fer alguna cosa per a evitar-ho». Dit i fet, va i crida:

«Corb, corb,

en el riu hi ha un burro mort

i a ta casa li boten foc!»

El corb que sent que sa casa es crema, para en sec i gira cua cap als pinars més fondos, on tenia el seu niu. Però quan va arribar allà i va vore que sa casa no es cremava, tot d’una es va menjar la partida de seguida que era la raboseta que l’havia enganyat. Efectivament, quan va regressar on era el burro mort la raboseta ja se l’havia candongat i només havia deixat els ossos pelats. El corb es va posar fet un bou, i li va dir poquet i bo a la raboseta per haver-lo enganyat. La raboseta, que se la sabia tota, va i li diu al corb:

–No t’encengues més, corb. Ara ho apanyarem açò de bé a bé. He sabut que en el barranc hi ha un formatge. Si tu vols jo et diré on està i demà qui dels dos vorà més prompte eixir el sol se’l menjarà.

El corb, encara que no es refiava ni un pèl de la raboseta, va avindre’s al tracte.

L’endemà, ben enjornet, que quan encara tot era fosc com una gola de llop, la raboseta i el corb es trobaren a les envistes del barrac. El corb se’n va pujar, volant volant, fins al capdamunt de la serra, perquè es pensava que des d’allí voria eixir el sol més prompte. La raboseta, en canvi, es va quedar a la vora del formatge.

–Des d’ací no voràs quan ix el sol, raboseta –li havia dit el corb.

Però la raboseta havia dit que sí, que sí, que clar que el voria.

–I més prompte que tu –li havia gallejat al corb.

I en això quedaren. Mentres el corb esperava l’exida del sol des de dalt de la serra, la raboseta aguardava al costat del formatge. I és que la raboseta portava de cap que quan el primer sol pegara en les ales negres del corb, hi reflectiria i ella sabria que s’havia alçat.

I així va passar. Quan el corb, tot cregut que es menjaria el formatge perquè es pensava que havia vist eixir el sol primer que la raboseta, va tornar al barranc, del formatge no en quedaven ni unes minses molletes.

Res és com es va posar d’enfurit el corb contra la raboseta. Però la raboseta s’ho tirava tot al muscle. Ella ja s’havia xafat el burro mort i el formatge, i el balòstia del corb passava les mans per la paret.

El corb se’n va tornar cap a casa remugant i maleïnt. «Me la pagarà tota, eixa raboseta del dimoni! Tota me la pagarà!. Massa voltes m’ha passat ja la mà per la cara!».

L’un i l’altre tuacte els havia presenciat el rabosot, que va voler advertir a la raboseta que li feia massa passades al corb i que un dia ell li tornaria la galtada.

–Qui? El corb? –va riure-se’n la raboseta– Però si és un tòfol que no sap on li cau la càrrega! No sé què em podrà fer ell a mi… bufar-me una orella!

I si no volies arròs, jas dos tasses a caramull: l’endemà mateix tornaren a trobar-se la raboseta i el corb enmig del bosc. I mireu per on que el corb feia cara de no recordar-se’n de les passades de la raboseta i se les pintava més alegre que unes pasqües. A la raboseta se li pujar la mosca al nas, de tanta alegria:

–On vas tan content, corb? –no es va poder estar de preguntar-li la sompa raboseta.

–M’han convidat a festes al cel –li va dir el corb.

–Al cel? –va sorprendre’s la raboseta– Que què donen en eixes festes?

–Xe, el bo i millor que et pugues imaginar –li va dir el corb–: coquetes de mel i de sagí, figues confitades, monjàvena i arnadí, pastissets de moniato i rotllets d’anís, i codonyat, carabassat i torrons de gat…

En sentir aquella retafila de dolços, a la raboseta, que no era llèpola ni res, se li feia la boca aigua. Total, que tanta goleta li feia el que li acabava d’explicar el corb que li va dir que li agradaria poder anar a festes al cel.

–Però jo no puc volar com tu, corb –va lamentar-se la raboseta–: no tinc ales.

En això que va i li diu el corb:

–Si tant de goig et fa, raboseta, no t’hages de preocupar, que jo m’encarregaré jo de pujar-te’n.

–Tu faries això per mi, corb? –va dir la raboseta– Amb tantes passades com t’he fet i tot?

–Jo ja no me’n recorde, raboseta –va dir el corb–. Tu saps que tinc bon clim i no guarde rancor de res.

Així va ser que quedaren entesos per al sendemà, de bon matí, d’anar a festes al cel. I pensant ja en tota la rebosteria amb què l’endemà s’afartaria, la raboseta va topetar amb el rabosot i li va contar quin comboi s’havia amanit amb el corb.

–Vés a espai, raboseta –va tornar a advertir-la el rabosot–. Li has fet moltes isetes al corb, i t’estarà guardant-ne alguna.

–Que t’ho penses tu –va fer la raboseta–. El corb, si naix més simple rebenta. No sap que és la maldat.

–Per tu fas, raboseta –va dir el rabosot–. Advertida estàs.

L’endemà, a primera hora, es trobaren la raboseta i el corb per anar a festes al cel.

–Au, va, raboseta –li va dir el corb–, puja al meu llom que tenim tongada llarga fins allà dalt.

I la raboseta va pujar damunt el llom del corb, i el corb va començar a volar i a pujar amunt amunt, cap al cel. En això que el corb va i cantusseja:

–Raboseta artera, artera, alta vas i cavallera… Raboseta, veus terra?

I respon la raboseta:

–Tota la veig, encara.

–Doncs au, cap amunt que encara estem lluny –diu el corb.

A la que portaven un bon tros volant, el corb torna amb la consumeta:

–Raboseta artera, artera, alta vas i cavallera… Raboseta, veus terra?

–Un tros com una era –respon la raboseta.

–Cap amunt que encara estem lluny –torna a dir el corb.

I cap amunt que volen. I al cap d’un moment el corb que repeteix la tonadeta:

–Raboseta artera, artera, alta vas i cavallera… Raboseta, veus terra?

–Un tros com una manta –que diu la raboseta.

I el corb que fa:

–Cap amunt que encara estem lluny.

I més cap amunt que s’envolen. I al cap de poc, el corb repeteix la cantadeta:

–Raboseta artera, artera, alta vas i cavallera… Raboseta, veus terra?

I la raboseta que mira cap avall i respon:

–Un rogle com un garbell.

–Ja estem a prop –diu el corb.

I continuen pujant i pujant… Ja portaven un altra tongada amunt amunt, que el corb insisteix:

–Raboseta artera, artera, alta vas i cavallera… Raboseta, veus terra?

I la raboseta que diu per fi:

–Gens mi miqueta.

I llavors el corb anuncia:

–Doncs, au, ja hem arribat al cel.

I en dir això el corb es pega un fort espolsó d’ales i es desllepissa de la raboseta. I la raboseta comença a caure cap avall, cap avall… I mentre cauïa, anava dient:

–Aparteu-vos, penyes, que vos bade! Aparteu-vos, penyes, que vos partisc!

I la raboseta que cauïa i cauïa i cauïa…

Fins que xoooof!

Sort va tindre la raboseta que va anar a caure en un bancal sorregat i s’hi va estacar, de manera que només va quedar a la vista el plomall de cua. A tot açò, el rabosot, que s’olorava que el corb li la volia jugar a la raboseta, estava a la guaita, sospitant que alguna en passaria, i per això va descobrir la cua de la companya i la va traure del fangar. I encara la va reptar:

–A l’altra, raboseta, li tornes a fer passada al corb.

I conte contat, xip xap ja s’acabat!

 

Recollida a Roglà i Corberà. Me la va contar Pasqual Llopis Baldoví

Aquesta rondalla és inclosa al llibre Conte contat, que va publicar l’Associació d’Amics de la Costera.

[@more@]

Comentaris tancats a LA RABOSETA I EL CORB DE FESTES AL CEL

Què és La Cuca Salamanduca

La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments…

Toni Cucarella

 

[@more@]

Comentaris tancats a Què és La Cuca Salamanduca

Enhorabona!

Si pots llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s’ha realitzat correctament. Rep una cordial benvinguda!

Comentaris tancats a Enhorabona!