LA RABOSETA I EL CORB DE FESTES AL CEL

 

La Raboseta i el Corb de festes al cel

Puix Senyor, això era i no era, arre burro polseguera, que un dia anava vora riu una raboseta i en això que ataülla un burro mort. A la raboseta se li va fer la boca aigua de pensar en la fartada que pegaria. Però de colp i volta veu que cap allà volava també el corb. La raboseta va i pensa: «Volant volant, el corb arribarà abans que jo i es menjarà el burro. He de fer alguna cosa per a evitar-ho». Dit i fet, va i crida:

«Corb, corb,

en el riu hi ha un burro mort

i a ta casa li boten foc!»

El corb que sent que sa casa es crema, para en sec i gira cua cap als pinars més fondos, on tenia el seu niu. Però quan va arribar allà i va vore que sa casa no es cremava, tot d’una es va menjar la partida de seguida que era la raboseta que l’havia enganyat. Efectivament, quan va regressar on era el burro mort la raboseta ja se l’havia candongat i només havia deixat els ossos pelats. El corb es va posar fet un bou, i li va dir poquet i bo a la raboseta per haver-lo enganyat. La raboseta, que se la sabia tota, va i li diu al corb:

–No t’encengues més, corb. Ara ho apanyarem açò de bé a bé. He sabut que en el barranc hi ha un formatge. Si tu vols jo et diré on està i demà qui dels dos vorà més prompte eixir el sol se’l menjarà.

El corb, encara que no es refiava ni un pèl de la raboseta, va avindre’s al tracte.

L’endemà, ben enjornet, que quan encara tot era fosc com una gola de llop, la raboseta i el corb es trobaren a les envistes del barrac. El corb se’n va pujar, volant volant, fins al capdamunt de la serra, perquè es pensava que des d’allí voria eixir el sol més prompte. La raboseta, en canvi, es va quedar a la vora del formatge.

–Des d’ací no voràs quan ix el sol, raboseta –li havia dit el corb.

Però la raboseta havia dit que sí, que sí, que clar que el voria.

–I més prompte que tu –li havia gallejat al corb.

I en això quedaren. Mentres el corb esperava l’exida del sol des de dalt de la serra, la raboseta aguardava al costat del formatge. I és que la raboseta portava de cap que quan el primer sol pegara en les ales negres del corb, hi reflectiria i ella sabria que s’havia alçat.

I així va passar. Quan el corb, tot cregut que es menjaria el formatge perquè es pensava que havia vist eixir el sol primer que la raboseta, va tornar al barranc, del formatge no en quedaven ni unes minses molletes.

Res és com es va posar d’enfurit el corb contra la raboseta. Però la raboseta s’ho tirava tot al muscle. Ella ja s’havia xafat el burro mort i el formatge, i el balòstia del corb passava les mans per la paret.

El corb se’n va tornar cap a casa remugant i maleïnt. «Me la pagarà tota, eixa raboseta del dimoni! Tota me la pagarà!. Massa voltes m’ha passat ja la mà per la cara!».

L’un i l’altre tuacte els havia presenciat el rabosot, que va voler advertir a la raboseta que li feia massa passades al corb i que un dia ell li tornaria la galtada.

–Qui? El corb? –va riure-se’n la raboseta– Però si és un tòfol que no sap on li cau la càrrega! No sé què em podrà fer ell a mi… bufar-me una orella!

I si no volies arròs, jas dos tasses a caramull: l’endemà mateix tornaren a trobar-se la raboseta i el corb enmig del bosc. I mireu per on que el corb feia cara de no recordar-se’n de les passades de la raboseta i se les pintava més alegre que unes pasqües. A la raboseta se li pujar la mosca al nas, de tanta alegria:

–On vas tan content, corb? –no es va poder estar de preguntar-li la sompa raboseta.

–M’han convidat a festes al cel –li va dir el corb.

–Al cel? –va sorprendre’s la raboseta– Que què donen en eixes festes?

–Xe, el bo i millor que et pugues imaginar –li va dir el corb–: coquetes de mel i de sagí, figues confitades, monjàvena i arnadí, pastissets de moniato i rotllets d’anís, i codonyat, carabassat i torrons de gat…

En sentir aquella retafila de dolços, a la raboseta, que no era llèpola ni res, se li feia la boca aigua. Total, que tanta goleta li feia el que li acabava d’explicar el corb que li va dir que li agradaria poder anar a festes al cel.

–Però jo no puc volar com tu, corb –va lamentar-se la raboseta–: no tinc ales.

En això que va i li diu el corb:

–Si tant de goig et fa, raboseta, no t’hages de preocupar, que jo m’encarregaré jo de pujar-te’n.

–Tu faries això per mi, corb? –va dir la raboseta– Amb tantes passades com t’he fet i tot?

–Jo ja no me’n recorde, raboseta –va dir el corb–. Tu saps que tinc bon clim i no guarde rancor de res.

Així va ser que quedaren entesos per al sendemà, de bon matí, d’anar a festes al cel. I pensant ja en tota la rebosteria amb què l’endemà s’afartaria, la raboseta va topetar amb el rabosot i li va contar quin comboi s’havia amanit amb el corb.

–Vés a espai, raboseta –va tornar a advertir-la el rabosot–. Li has fet moltes isetes al corb, i t’estarà guardant-ne alguna.

–Que t’ho penses tu –va fer la raboseta–. El corb, si naix més simple rebenta. No sap que és la maldat.

–Per tu fas, raboseta –va dir el rabosot–. Advertida estàs.

L’endemà, a primera hora, es trobaren la raboseta i el corb per anar a festes al cel.

–Au, va, raboseta –li va dir el corb–, puja al meu llom que tenim tongada llarga fins allà dalt.

I la raboseta va pujar damunt el llom del corb, i el corb va començar a volar i a pujar amunt amunt, cap al cel. En això que el corb va i cantusseja:

–Raboseta artera, artera, alta vas i cavallera… Raboseta, veus terra?

I respon la raboseta:

–Tota la veig, encara.

–Doncs au, cap amunt que encara estem lluny –diu el corb.

A la que portaven un bon tros volant, el corb torna amb la consumeta:

–Raboseta artera, artera, alta vas i cavallera… Raboseta, veus terra?

–Un tros com una era –respon la raboseta.

–Cap amunt que encara estem lluny –torna a dir el corb.

I cap amunt que volen. I al cap d’un moment el corb que repeteix la tonadeta:

–Raboseta artera, artera, alta vas i cavallera… Raboseta, veus terra?

–Un tros com una manta –que diu la raboseta.

I el corb que fa:

–Cap amunt que encara estem lluny.

I més cap amunt que s’envolen. I al cap de poc, el corb repeteix la cantadeta:

–Raboseta artera, artera, alta vas i cavallera… Raboseta, veus terra?

I la raboseta que mira cap avall i respon:

–Un rogle com un garbell.

–Ja estem a prop –diu el corb.

I continuen pujant i pujant… Ja portaven un altra tongada amunt amunt, que el corb insisteix:

–Raboseta artera, artera, alta vas i cavallera… Raboseta, veus terra?

I la raboseta que diu per fi:

–Gens mi miqueta.

I llavors el corb anuncia:

–Doncs, au, ja hem arribat al cel.

I en dir això el corb es pega un fort espolsó d’ales i es desllepissa de la raboseta. I la raboseta comença a caure cap avall, cap avall… I mentre cauïa, anava dient:

–Aparteu-vos, penyes, que vos bade! Aparteu-vos, penyes, que vos partisc!

I la raboseta que cauïa i cauïa i cauïa…

Fins que xoooof!

Sort va tindre la raboseta que va anar a caure en un bancal sorregat i s’hi va estacar, de manera que només va quedar a la vista el plomall de cua. A tot açò, el rabosot, que s’olorava que el corb li la volia jugar a la raboseta, estava a la guaita, sospitant que alguna en passaria, i per això va descobrir la cua de la companya i la va traure del fangar. I encara la va reptar:

–A l’altra, raboseta, li tornes a fer passada al corb.

I conte contat, xip xap ja s’acabat!

 

Recollida a Roglà i Corberà. Me la va contar Pasqual Llopis Baldoví

Aquesta rondalla és inclosa al llibre Conte contat, que va publicar l’Associació d’Amics de la Costera.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.