El Bando dels Innocents i l’Aixavegó

A Rafel Blanquer, el Xato,

barber i cronista de la història popular.

Que en glòria estiga.

 

Entre Nadal i Cap d’Any queda una celebració que, a pesar de tenir un origen probablement religiós, té unes característiques ben singulars, clarament transgressores de l’ordre social establit. El dia 28 de desembre, Dia dels Innocents, tots sabem que hem d’anar amb compte que no ens prenguen el pèl, bé si ens demanen diners, si ens ampren qualsevol objecte o si, xarrant xarrant, ens enganxen a l’esquena una llufa o càguila.

Temps arrere sovintejava el costum de nomenar ajuntaments de farsa, amb tot un rastre de personatges que simulaven un nou ordre capgirat que imposava durant aquest dia la seua desficaciada llei. Justament aquesta última tradició va desaparèixer del calendari tradicional de Roglà i Corberà cap a mitjans dels anys cinquanta: El Bando dels Innocents. L’objecte principal d’aquesta festa, a banda de la diversió popular, era recollir diners per a les festes. La vespra del Dia dels Innocents es feia un ban o crida pel poble que advertia que l’endemà tot aniria de cap per avall, tal com declara aquest exemple que recull Alvar Monferrer d’una altra població valenciana[1]:

«Velles i vells, obrigau les orelles

i tota la demés gent

            no tanqueu les celles

            i escolteu el parlament.

Multa per a qui vaja pel sol,

multa per a qui per la sombra vaja,

multa a qui puge al terrat

i multa a qui es quede a casa.

Com ens fan falta diners

i pessetes no en tenim prou,

tots els qui s’alcen demà,

la multa han de pagar.»

El dia 28 de desembre, advertit per tant tot el veïnat que la llei habitual havia estat derogada i les autoritats municipals quedaven en suspens per tot el dia, s’organitzava un ajuntament de farsa que passava casa per casa per fer complir la nova normativa. Aquesta comitiva la formaven, tots ben disfressats per a la comèdia, un Alcalde, un Jutge, un Secretari, un Rector, un Guàrdia Civil i un Escolà que, amb una argelaga lligada a l’esquena, es dedicava a acaçar la faramalla de xiquets que els seguia pertot movent escarot. Quan la comitiva arribava a una casa, la multa era segura. Igual tenia que fóra per tenir una foto de l’endret que del revés, perquè n’hi haguera o no n’hi haguera aigua en els cànters, per tenir les portes juntes, tancades o de bat a bat. L’ajuntament de farsa imposava la multa, sovint desorbitada, i la faena era de l’infractor per anar-la rebaixant, seguint la paròdia amb bon humor, fins que la quantitat a aportar a la capta de les festes estiguera dins d’uns límits acceptables.

L’altre element singular d’aquesta festa era l’aixavegó (o eixavegó). Primer de tot caldrà descriure què és, sobretot ara que ja són poquíssims els qui tenen animals de càrrega o de llaurança en casa i la majoria de nosaltres, de més a més, hem perdut el vocabulari específic dels arreus que els eren particulars.

«AIXAVEGÓ O XAVEGONS. Compostos de quatre barres, cadascuna de les quals rep el nom d’AIXAMUGA o SAMUGA, col.locades sobre l’albarda i l’albardó del burro, i de les quals pengen, a cada costat de l’animal, dues xarxes de cordes de malla molt ampla que serveixen per a traginar palla, arròs, garbes d’herba, melons…»[2]

Amb aquesta peça d’aparellar el burro, es carrejava la gent d’un costat a l’altre del poble, en funció del que tot seguit explicarem. Les xiques fadrines s’amagaven com millor podien per evitar que els fadrins que els tingueren tirat l’ullet no enviaren a buscar-les amb els portadors de l’aixavegó. Però d’on més omplien el sarró els festers era de la juguesca que es creava entre amics i coneguts amb ganes de fer-se la guitza. Un els deia, «Si em porteu en Tal, vos donaré un duro». Els festers de l’aixavegó arribaven on era i li participaven que els donaven un duro per portar-lo. Aleshores aquest els retrucava que els donava sis pessetes si li portaven a qui els havia enviat. I així anaven trafiquejant, fins que un dels litigants es donava i es deixava dur en l’aixavegó; un viatge que, és clar, l’altre havia de pagar als festers.

La festa del Bando dels Innocents ha desaparegut de les poblacions de la Costera on es conservava. Si a Roglà i Corberà va desaparèixer a mitjans dels cinquanta, a Sorió ho va fer durant els anys setanta, quan encara eixien els festers de la població a posar multes als conductors que passaven per la vora del poble.



[1] Les festes de folls, Alvar Monferrer. Consell Valencià de Cultura, València 1996.

[2] Solc antic, solc perdut, Neus Castellano. Acció Cultural del País Valencià, Xàtiva 1995.


[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.