Llavar i viure a la plaça de la Bassa

  

Dia de bassa

–Dilluns i dimarts era “dia de bassa”,
que déiem; entre dilluns i dimarts es feia la bugà. La bugà, res de colada: la bugà! I què passava? Com tots
volien llavar el mateix dia s’armaven unes escaramusses que pa’ què: perquè la
pedreta era meua, perquè la roba fes-la tu cap allà… Les convivències, que
són difícils.

*
* *

–El costum era llavar primer lo blanc.
Primer amb clorur. Després va vindre el lleixiu que era més pràctic, i a part
d’això blanquejava més encara. Després llavàvem la roba de color. Perquè de
normal mos en portàvem tota la bugà. Hi havia calcetins que si els deixaves es
quedaven plantats…

–Tota la setmana que els portaven!

–No hi havia tanta roba com hui i no
s’eixugava tan prompte.

–Quan acabaves, te’n tornaves cap a casa
amb una gaveta, que la cadera se t’afonava, i un poal.

–Venien a llavar del carrer Sant Antoni,
de la placeta del Trinquet, de San Cayetano, Viverets… Per allà, totes les
dones anaven carregades de gavetes…

–I des de Santo Domingo, al costat del
Gran Teatre, també baixaven a la bassa a llavar…

*
* *

–Les dones es barallaven per estar en lo
primer, en l’ullet que deien, que és d’on eixia l’aigua més neta. I per agarrar
eixa aigua n’hi havia unes…

–L’últim quadro de la bassa era per a
llavar roba de malalts, i on més runa hi havia. Anava embassant-se el sabó
d’uns i altres. S’embossava i els dissabtes en la nit, llevaven el tapó, per
això la que era baixeta li diuen “tapó de bassa”… I eixe dia anaves més a
gust a llavar. I és l’aigua no donava abast…

–Amb un raspallot netejaven la bassa, que
tenia dos dits de la grassa que feia el sabó… Ací llavàvem i hi havia una
regadoreta per on se n’anava la bromera del sabó. I a vegades s’embossava
perquè alguna se li n’havia anar un calcetí o… i feia tapó. Amb un ferro
treien lo que havia caigut…

–Si et caïa una prenda a l’aigua, ho
tenies clar, si era important…

–La prenda a l’aigua, encara: amb una
canya la podies recuperar…

–Ara, si et cauïa la pastilla de sabó,
havies d’anar mort a per la pastilla… Si tornaves a casa sense ella, ta mare
et matava…

* *
*

–Les paelles s’havien de fregar amb llima
i terreta, i es quedaven com un espill.

 

Casa Joaquín

–I a Casa Joaquín a demanar el blavet. El
blavet se solia posar en una monyiqueta: en un drapet posaves el blavet, el
nugaves i, segons lo que volies de blavet, mullaves la monyiqueta.

 

 

Llavar amb clorur

–També llavàvem amb clorur. El compràvem
a Casa Joaquín…

–El clorur era per a llavar la roba?

–Per a les espardenyes!

–El clorur era com si fóra calç viva. O
com si fóra eixe aspecte. El tiraves a la gaveta i el remenejaves perquè no es
fera ningun grum, i després posàvem la roba. Molta gent, si vivien propet, la
deixaven en remull i en acabant tornaven a rentar-la.

Lleixiu de cendra

–El lleixiu que feien de cendra jo no
l’he conegut. La meua padrina en feia. Però jo no recorde haver-lo gastat.

–Quan jo era xicoteta em duien a la Torre Lloris. A un forn. Jo
veia que entraven les dones i amb un poal de llanda se’n duien la cendra. En
una gaveta d’estany posaven l’aigua i la cendra. I quan la cendra s’assolava
agarraven l’aigua de damunt.

 

Fer sabó

–Es feia amb oli de fregir. El
guardaven.

–És un sabó que no fa sabonera…

–Però neteja molt.

–Neteja però no és com el
Lagarto, que hem gastat quasi sempre, que feia una sabonera…

 

Per què llevaren la bassa

–Jo li trobe un sentit a que la llevaren
[la bassa], perquè era la plaça del Caudillo,
i molta gent discrepava: «La més important i una bassa ahí?». La veritat és
quan vols eixir de la pobrea, i la bassa era sinònim de pobrea… Per això
llevaren la bassa.

Mitja ploma d’Aigua Santa.

–En ma casa (carrer Sants) tenia jo una
font en el patí grandíssima… Mitja ploma: com el meu braç, les vint-i-quatre
hores xorrant…

Aigua de Bellús i Aigua Santa

Al carrer Hostals hi havia aigua de
Bellús. Una fila havia de baixar a la cova, i l’altra venia per dalt,
cavallera… La Bassa
tenia aigua de Bellús, i en el carrer Sants era Aigua Santa. L’aigua de Bellús
era més valorada; l’Aigua Santa no coïa bé.

El tresor del sereno…

–Avemariapuríssima, les onze, serenooo…

–En eixe carrer on hi havia un forn, que
puja cap amunt cap a Sant Agustí [carrer Grau], a la dreta hi havia una casa
que hi havia pisets xicotets, i allí vivia un sereno, un home que era viudo o
fadrinot, no ho sé… A mosatros mos agarrava com si fóra el flautista
d’Hamelín, i mos duia a totes… I mos contava, contes i contes i contes… I
mos deia: veniu a casa. I un dia les quatre o cinc xiquetes anem a sa casa i
mos obri un bagul, d’eixos baixets, i mos quedàrem esbalaïdes… Estava ple de
monedes! De realets. I això era després de la guerra, que llevaren eixes
monedes, i, clar, l’home és que es va quedar amb aquell tresor sense valdre…
sense valdre…

El pintor Josep Guiteras

–Guiteras
vivia al costat de ca ma mare. Era un home solter i tenia molta por a la mort.
A voltes venia a ca m’agüela i estava el foc encès. I li deia: Salvoreta, el
foc no es pot pintar com és. Mira, mira quins colors!


 

 El pintor Josep Guiteras amb Santiago Rusiñol i altres amics a Xàtiva

Cases bones

–Hi ha cases molt bones. La que era de
Gutíerrez, on està ara La Reixa,
la de donya Clodomira, la de Mollà, la de don Ramiro, Enriqueta Company, la de
la “contribució”, la de Beamut, que tenia un viver, la dels caçadors, que havia
sigut l’Ateneu Popular durant la República…
La casa Rubio estava on està ara la pizzeria, i en
l’ambulatori estava la presó… Les més bones eren les de don José Armero i la
de Gutiérrez.

 

L’enginyer
José Armero

–Que tinguérem tots aigua ací en Xàtiva
va ser gràcies a don José Armero, que fa fer els plànols per a fer l’aigua
potable. Ell va, durant la guerra, va fer la defensa de Madrid. En el seu temps
va ser el número 1 de la seua promoció… Va fer els depòsits de l’aigua… No
va voler treballar per a Franco, i treballava per a Portugal. Si va fer algun
projecte ací, no el va voler firmar. Vivia on està Centro Óptico [plaça de
l’Espanyoleto]. Se’n va anar als Estats Units…

–Tenia una casa preciosa, preciosa…
Estava tota xapada pel pany de baix amb taulellets d’Andalusia, portes de
fustes, canzell de ferro amb l’arc, les columnes xapades, al fons, al pati, una
porta…

–La vida de don José és per a tremolar…

La presó:

–Se’n recordeu quan deien:
«¡Centinela, alerta!» «¡Alerta total!» Al director li deien don
Mariano…

 

 

*Participaren en aquesta trobada, entre
d’altres, Lola i Mercedes Montell, Consuelo Garcia, Lola Benet…

*El material gràfic ha estat extret del
llibre Xàtiva, Records d’una època
(1900-1935)
, publicat per la impremta Marbau,  i de llibres de la Fira.

 

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.