Xàtiva ciutat de cine(s)




Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4

 XÀTIVA,
CIUTAT DE CINE(S)

 


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

–Estava el Violeta, en la baixada de
l’Estació, on tenia Borredà el taller. I El cine Verano, que també estava en la
baixada de l’Estació, a l’altra banda del Violeta. Era un antic molí d’arròs.
Eren cines d’estiu. Després va vindre el Terrassa Alameda, enfront del cine
Avenida. A la plaça de bous també feien cine a l’estiu.

–I no vos oblideu del cine Vernissa… La
gent que vivíem a la placeta (de Sant Joan) agarràvem les cadires, agarràvem el
sopar i, au, cap al cine… Portàvem les cadires de casa, i alguns hamaques…
El Vernissa era un cine de barri (el Raval). Al Vernissa també feien escola. A
l’estiu, cine; durant l’any, escola.

–L’Espanyoleto estava on estava el
Catòlic que déiem (dalt del dipòsit de les aigües potables). D’aquell cine
recorde que tenia moltes puces. Però, en canvi, en el Setabense no recorde
puces… Entraves per un passadís fondo i, al final, allí estava.

–També estava el Gran Teatro, que estava en
Sant Domènec. Allí es feien les presentacions falleres, anava Antonio Machín,
Juanita Reina…, tots els que s’estilaven aleshores. I mos esperàvem a vore
tots els que entraven… Entraven per una porteta que hi havia al costat de la
taquilla. I com no teníem diners per a vore’ls, mos quedàvem allí, i déiem: Ai,
que hem vist Antonio Machín, hem vist Juanita Reina…!

 

Caraba

–Hi havia una oferta que es deia
“caraba”. El dia que hi havia “caraba” el cine valia més barat i et feien dos
pel·lícules “bones”, i solia ser dijous. La gent, els dijous feia: “Hui caraba!”.
(Ningú no sap quin és l’origen d’aquesta
paraula).

 

Paradetes
i acomodadors

–La Taengua es posava en el Setabense, i el coixo…

-I no hi havia la Corruquera?

–Venien cacaus i tramussos…

-La Corruquera solia posar-se en l’Espanyoleto.

–El Rosquillero en l’Avenida…

–I margallons? On venien els margallons?

–A la porta del Setabense.

–I lledons! Estàvem en el cine,
tranquil·lament, i de seguida senties: pam!

–A cine Gregorio els van prohibir, però
els xiquets se’ls clavaven en les butxaques. Prohibiren entrar canuts i lledons
perquè era un “escándalo”. Xicolate, que m’han pegat! I anava Xicolate: “Qui ha
sigut?”. Xicolate era l’acomodador del Gregorio.

–I el Gato del Teatro, Luján en
l’Espanyoleto…

 

Del
cine mut al sonor, del blanc i negre al color

–Abans de la guerra, anàvem a catecisme a
Sant Agustí. A continuació, entràvem en una sala molt gran que hi havia en
l’Ajuntament vell i allí feien cine mut. I en el que després va ser el
Taquígraf Martí, també hi havia una sala. Mantinc encara la sensació de calor
que passàvem allí…

–Recorde l’impacte que em va fer sentir
per primera vegada el cine sonor, i el color. En el Teatro feien una pel·lícula
sobre el músic Chopin, que era tuberculós. Estava tocant i va patir un accès de
sang sobre el piano… Vaig haver d’anar-me’n al labavo del mareig que em va
causar vore aquella sang.

 

“Besito
final”

–A l’Espanyoleto recorde que, pujant els
escalons, hi havia uns foradets, i per ací miràvem el cine. Mos esperàvem a la
porta perquè mos deixaren entraren a última hora, per a vore el “besito final”.
Era un bes molt cast…

Censura
eclesiástica

–Hi va haver una època en què primer
havíem de passar per l’església per saber quines pel·lícules podíem vore.

–En Sant Agustí posaven lletreret, i en la Mercè…

1.- Niños hasta 14 años

2.-Jóvenes de 14 a 21 años

3.- Mayores, de 21 años en adelante.

3R.- Mayores con reparos.

4.- Gravemente peligrosa

–Pel·lícules “gravemente peligrosas”: Gilda, La mujer marcada

 

 

 

Corrucos
d’a gallet, caputxos de dos quinzets i pel·lícules de “relieve”

–A la porta de cine Gregorio hi havia un
home que duia una barqueta pintada de roig…

–Camises, li deien.

–Camises, sí… Agarrava un caputxo de
paper i un poquet d’açò, un poquet d’allò, i un corruco de regal!

–N’hi havia qui portava quatre gallets…

–Ací baix (carrer Botigues) hi havia una
sucreria que feia corrucos.

–Què és un gallet?

-Un gallet són cinc cèntims de pesseta.

–Quatre gallets, vint cèntims.

–I dos quinzets, cinquanta cèntims.

–Se’n recordeu del cine de “relieve”?

–Mos donaven unes ulleres de cartó!

–En van fer al cine Violeta… Una d’indios, per cert.

 

Dimarts
“fémina” i els nóvios no poden fer-se carantoines 

–En la postguerra, primer anàvem al
catecisme als “padres” i allí et donaven una entrada com a que havies anat, i
amb això entraves al cine Gregorio.

–Hi havies moltes normes en el Gregorio.
Una deia “Aunque la sala quede a oscuras para la projección, Dios te ve”.

–I la dècima de Calderón! “Cuentan de un
sabio que un dia…”

–I amb el nòvio no podies fer carantoines,
perquè de seguida venia Xicolate: Eh! Eh!

–També estaven els dies “Fémina”. Cada
xic podia entrar una xica de bades. Era els dimarts.

–Hui els cines han tancat tots. Hi ha
tanta tele…

 

 

Cartells
de cine

–Se’n posaven en la Drogueria el Barco
(carrer Botigues).

–En la plaça de Sant Jaume també.

–Eren com ara pissarres. I grans, perquè
foren visibles. Hi havia gent que tenia mà i feia uns dibuixos… Jo recorde al
gendre de Denteta el pregoner, que treballava en la impremta Marbau, ell solia
pintar les pissarres.

–També hi havia els cartells a color que
venien de “la casa”.

–Per a l’estrena es posava el cartell a
tot color, d’imprempta, i per a les reestrenes s’usaven les pissarres.

 

 

Anar
a vore quadrets al Setabense

–A la porta d’alguns cines, com ara el
Setabense, posaven quadrets, fotogrames de les pel·lícules, i anàvem a vore’ls.

–L’amo del Setabense era Canina, però el
regentava Verema, que vivia on és ara el bar Capritxos. Al costat era
Senabre…

–Quan enderrocaren el Setabense vaig dur
els meus fills allí i els vaig dir: Mireu açò que estan tirant, que és
històric. Hi havia una maroma, que si aquella maroma arriba a soltar-se mos
mata, mos degolla a tots. Estàvem allí on estava el quiosquet. Hi havia un
tractor, una màquina d’estes fortes, i amb una maroma tombaren la fatxà. Tenia unes vidrieres precioses,
aixina en arc…Els ho vaig dir als meus fills: Mireu açò que és històric, i un
dia ho recordareu… Quan enderrocaren el Setabense…

 

I
al final, l’himne i braç en alt

–Quan es va acabar la guerra, al final de
la pel·lícula, el del piano, o en disco, es posava a tocar l’himne d’Espanya i
tots mos havíem de plantar i posar el braç en alt. I què passava? Que molts se
n’eixien abans… En l’Espanyoleto encara hi havia piano després de la  guerra, però no tenien per a posar discos. El
piano no acompanyava les pel·lícules, estava només per a tocar l’himne. I en el
camp de futbol també ho feien, això.

 

Per
dos quinzets t’omplien les butxaques de cacau

–Caquis!

–Caquis?

–Cacaus i tramussos.

–Pomes confitades.

–Pastilles de llet de burra!

–Magnèsia i extracte.

–Extracte és el puromoro.

–I xufes a remulla.

–Panfígols.

–Hi havia un home que es posava en la Baixada de l’Estació que
amb dos quinzets t’omplia les butxaques de cacau…

–Dos quinzets era molt… Jo, com a molt,
un xavo.

–Papes…

-Del Papero!

–També menjàvem taronges mandarines, i
els xiquets que entràvem a cine féiem una oloreta…

–Per tot això es va prohibir menjar
pipes, cacaus…

–Hi havia sobretot muntonades de pipes.
Eren unes paradetes sobre cavallets: cacau, tramús, regalíssia, margallons,
deprés vingueren les pomes confitades…

–Mullàvem l’extracte en la magnèsia.

–La magnèsia no és un laxant?

–I margallons.

–La gent se n’anava a la serra i agarrava
margallons, els pelaven allí i lo que és el coret del margalló és boníssim. I
quan eixia una fillola això era, des del principi fins al final, tendret
tendret. És com si fóra l’encisam, el copet.

–Hi havia quatre parades davant del
Setabense. Eren quatre.

-On més n’hi havia!

–La més important era la de Taengua.

–A eixa dona li mataren el marit (en la postguerra).

 

 Foto: Baixada de l’estació. A la dreta, el cine Verano

 

L’Avenida
d’empisaren amb soquets de tarongers gelats

–Açò li ho sentit jo anomenar al tio
Eugenio. L’any 57 va haver una gelada molt gran. Se’n recordeu?

–El dia de la Candelària, el dia 2 de
febrer.

–Es van haver de tallar moltes soques de
taronger, de peu bord que deien abans, i diu que feren tot el piso del cine Avenida amb les soques,
que eres soques molt antigues… Pot ser això?

–Sí, perquè vaig estar jo en la serreria
Tudela, que mon pare treballava allí, i feien taquets com si foren adoquins, i
el piso de l’Avenida era tot de soquetes d’eixes… Eren de peu de mandarí
bord.

–El cine Avenina podríem dir que era un
dels cines “moderns”…

–En eixe cine recorde jo que feren Los Diez Mandamientos, en els anys 50.

–En el solar del costat també feien cine
d’estiu.

 

No
hi ha dona més guapa que Imperio Argentina

–Una anècdota de m’agüela. M’agüela tenia
nou o deu fills, i no havia anat mai al cine. Un dia m’agüelo li va dir d’anar
a vore que és el cine. Anaren a vore Nobleza
baturra,
d’Imperio Argentina. I diu que arriba allí, al cine, i veu Imperio
Argentina i va eixir enamorada. Ai, quina dona més guapa! I com se’n van tots
els hòmens darrere d’ella! Ja no va tornar mai més al cine, però sempre mos ho
contava: en la vida he vist una dona mé guapa que Imperio Argentina.

 

 

 

Xicolate
en el cine Gregòrio

–Una anècdota del cine Gregòrio és que
quan els treballadors de la fàbrica de paper feren un viatge a Roma. I ho van
gravar. I a tots els xiquet, com a nodo, mos van passar el viatge a Roma. I
quan vérem a Xicolate (l’aposentador), cridàrem tots: Xicolate! Xicolate! Una
crits… I l’home estava allí. I tenia un mal geni…

–Per què li deien Xicolate?

-Perquè era molt negre, molt moreno. Vivia
en el Raval.


Calefacció
i competència

–A l’Espanyoleto passaves la mà per la
paret i te la banyava.

–Allí feia un fred que pelava.

–Era el més barat de tots.

–En el Teatro posaren una estufa de
llenya davant de l’escenari…

–I en els cartells posava: “Hay calefacción”.

–En una propaganda vaig llegir: “Estreno antes en Játiva que en Valencia”.

–Hi havia molta competència.

–I cada cine valia un preu.

–El Teatro era més car.

–Lo més car era butaca, i general, que li
déiem el galliner, lo més barat. General, amfiteatro i platea.

–Recorde que un dia estava en el galliner
del Teatro, i feien Los Hermanos Marx en
el Oeste
, i quan deien allò de “¡Más
madera es la guerra!”
, allí dalt hi havia cadires soltes que estaven
trencades, i les tiràrem contra la pantalla…

Artistes
de cine que no parpolegen

–I els artistes…?

–Dick Powell.

–Era una gràcia d’home…

–James Gagney, el hombre de las mil caras!

–I Tarzan? Johnny Weissmuller eixe…

-I la mona Xita!

–Diana Dublín.

–Eixa cantava també.

–Sí, era cantant.

–Jo me’n recorde d’Escuela de sirenas.

–D’Esther Williams.

 

El
que diuen ara sex-símbols, els actors i actrius que eren desitjats o imitats,
quina repercussió tenien en la gent
?

–Allò era “las mujeres fatales”.

–Sí, la “mujer fatal”.

–Mae West, Merle Oberon…

–La Marlene Dietrich…

-Mon pare deia: són molt guapes totes,
però no parpolegen. Que volia dir que les veies allà però no podies tocar-les.

–I els còmics? Harold Lloyd, el Gordo i
el Flaco, Bud Abott i Lou Cotello… I Charlot!

–I Buster Keaton!

El
maquinista de la general

 

Pel·lícules
de plorar, de riure, per episodis, de por… I el xic salva la xica

–I quan feien una de plorar, unes
ploreres agarràvem, allí.

–Quan s’encenien les llums tots eixien
plorant.

–Els mocadors xorraven.

–Els mocadors, quan feien una de Bette
Davis.

–Ah, la Bette Davis!

Las
dos huerfanitas
.

–Una de Susan Hayward: Quiero vivir.

–Ah, sí!: Quiero vivir

Alma
rebelde
també era molt bona.

–Déiem: és molt bonica, és de plorar.

–I les pel·ícules que feien per episodis?
Una setmana en feien una i altra continuava… ¡Fu-Manchú ataca!

Fu-Manchú
ataca
, tres pessetes butaca!

–Mos quedàvem amb la mel en la boca…

El
misterioso doctor Satán

 

Dràcula,
de Bela Lugosi.

El
ladrón de cadáveres

El
ladrón de cadáveres
era com Frankenstein, per a perfeccionar la persona. Hi
havia un armari, que no es veia res, però tocava l’armari i de seguida girava i
abaixava al sótano. Fins que agarrava
la xica i ve el xic a salvar-la…

–I quan anava al salvar-la, tots els
xiquets cridaven: El xic! El xic!

–Al final, eh!, quan estaven matant-la…
El xic! El xic!

–I repicaven amb els peus contra
l’entarimat: El xic! El xic!

–El xic! La xica! El vampiro! La bandida!

–Tan bonico que era el cine…

 

Fofografies:
Arxiu La Veu de
Xàtiva, Arxiu Cuenca, Arxiu Patiño i Arxiu Josep Miquel Palop



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Xàtiva ciutat de cine(s)

  1. Hola Lluis, m’agradat molt vorer este article sobre el que va ser el nostre amor adolescent a cinema, en gran part compartit. Et convide al meu blog de cine que, encara que és en castellà, potser t’interese. Un abraç. És: http://ferranalbi.spaces.live.com

Els comentaris estan tancats.